Pagar per la residència

Posted on 22 Novembre 2012

0


La immigració és un tema que a nivell moral sempre situa en una posició incòmoda, almenys als liberals. La mateixa carta de DDHH de les Nacions Unides atorga el dret d’emigrar (i de sol·licitar asil) i tanmateix, són pocs els casos d’Estats que permetin entrada lliure. En resum, és almenys paradoxal que es reconegui universalment el dret de sortida i no el d’entrada. Però avui a la Concòrdia reflexionem sobre la mesura proposada pel govern espanyol d’atorgar el permís de residencia a aquells immigrants que comprin un pis de valor superior als 160.000 euros.

Vagi per davant, que quan parlem de posició incòmoda pels liberals ens referim al fet que el tancament de fronteres és difícilment justificable des de’una prespectiva liberal. Tenim problemes per acceptar el tancament de fronteres per motius que no siguin purament pragmàtics, però no és l’espai ni el moment per debatre-ho. Deixant de banda aquestes qüestions, entrarem a tractar la mesura de manera individual.

Què soluciona la mesura? Probablement té l’objectiu de donar sortida als milers de pisos a la venda, i per tant reactivar el mercat immobiliari, inclús frenar la caiguda de preus. D’altra banda, pot assegurar-se una immigració amb un nivell d’ingressos alts. Està per veure com un immigrant pot accedir a comprar un pis de 160.000 euros. Pagant en efectiu? Demanant una hipoteca? La pregunta que cal plantejar-se és, en realitat, quins (i quants) immigrants que poden adquirir un pis de 160.000 euros volen obtenir la residencia a Espanya?

Estem d’acord amb la idea de que la immigració és bona per tres motius generals que tampoc volem discutir aquí: En primer lloc, perquè la immigració econòmica contribueix al creixement del PIB, compensa les mancances del mercat de treball, i en segon lloc perquè la immigració econòmica és més aviat jove, contribuint a la vegada a anivellar la balança demogràfica de les economies benestants (sovint envellides) aportant diners a les guardioles socials (atur, pensions, SS) així com fills que a mig i/o llarg termini ajudaran a la vegada a mantenir les estructures de l’estat del benestar. En tercer lloc, perquè la immigració econòmica (i aquí també l’exiliada i refugiada) aporta una riquesa cultural de valor difícilment calculable. La diversitat és un bé que enriqueix la cultura pròpia, i s’ha demostrat que beneficia les empreses internacionalitzades. Però aquesta immigració té un problema principal: que no té 160.000 euros per pagar un pis. Per tant, estem d’acord que aquesta mesura no va per aquest tipus d’immigrant.  Aquell qui es pot permetre comprar un pis de 160.000 euros no és un jove de 20 anys amb ganes de treballar i establir una nova vida. Parlen de jubilats russos o xinesos o americans. Més enllà de comprar un pis, quines més coses aportaran a l’Estat espanyol? Tindran més fills, contribuiran al creixement del PIB, a les arques de la Seguretat Social, a frenar l’envelliment de la població? Asseguraran les pensions?

No es pot oblidar que es tracta d’una mesura “regressiva”, en el sentit que premia a qui més té, encara que inicialment no penalitzi a qui menys té. Més enllà del pagament de 160.000 euros, el govern espanyol s’hauria de plantejar què és el que aporta aquella persona a l’estat. S’està donant la residència a una persona que fa entrar diners al país, però no assegura que inverteixi en res que aporti un creixement real del PIB. Altres països com Canada tenen regulada l’entrada d’immigrants econòmics per dues vies: els que busquen feina (i aquí entren en joc les qualitats de la persona: edat, idiomes, nivell d’estudis, camp d’especialització, necessitats del mercat laboral canadenc – o Quebquès) i els que volen invertir en el país (i aquí hi entra la quantitat de diners a invertir, així com el tipus de negoci que es vol dur a terme). En canvi, a Espanya, resulta que has de tenir 160.000 euros.  Què passa si has obtingut els teus diners a través de l’economia submergida? I què passa si tal immigrant es ven el pis sis mesos després? Què passa si s’articulen mecanismes que donen lloc a situacions d’esclavatge i/o tràfic de persones? Son preguntes que de moment el govern no ha resolt.

Advertia Joan Rosell, president de la CEOE, que la mesura pot tenir efectes positius però potser també negatius. No els va concretar, i sospitem que el govern espanyol, com cada vegada que regula quelcom relacionat amb la construcció, encara no ha calculat ni cost ni benefici. I si ho ha fet, serà amb el mateix ull clínic amb que va calcular les implicacions de les lleis liberalitzadores del sòl.

A l’espera de més concressió respecte la proposta, sent el permís de residència un primer pas, la mesura resulta ser, d’entrada, una mena de mercantilització d’un dret fonamental, com és el de la ciutadania, que ja prou costa d’aconseguir. Recordem que Espanya té una llei d’extrangeria que discrimina per raó d’origen (afavorint als col·lectius provinents d’America Llatina, Filipins, jueus sefardites, col·lectius que es podrien considerar ètnicament “espanya-friendly”) i que si entra en vigor aquesta mesura, també ho farà per raó de classe. Parlar de les bonances d’aquesta mesura ens sembla (i insistim, a manca de més detall de la proposta) com dir que en temps de crisi tot s’hi val. De nou el PP fent mesures a trompicons.

Advertisements
Posted in: Comentar-la