La cultura no és un luxe?

Posted on 20 Juliol 2012

2


Font: Time Out – Diari Ara

La present entrada té un objectiu doble: provocar, que no suscitar, un debat encès sobre la validesa de la frase que per fi ha aconseguit mobilitzar políticament als moderns del país, i segon, proposar una alternativa “raonable” a la pujada de l’IVA sobre els béns culturals.

Sense voler entrar massa en el context, que de tots és conegut, el resumirem de la següent manera. Dins l’onada de retallades, o ajustaments, imposats per la troica després del rescat encobert a Espanya, i amb l’objectiu de complir amb els límits de dèficit imposats (que algunes ments perverses auguren que no es compliran), el govern de Rajoy va anunciar i enunciar una sèrie d’importants canvis en l’impost sobre el valor afegit (IVA) que es resumeixen en: augment dels tipus impositius reduït i general, i redistribució dels béns inclosos en aquests dos tipus i també en el super-reduït.

[Ull: vagi per endavant que d’entrada, des de la Concòrdia ens posicionem en contra de la pujada de l’IVA per considerar-la un ajustament injust, i regressiu]

Entre (moltes) altres coses, els béns culturals han passat a formar part del tipus general. Si abans tributaven al 8%, ara passaran a tributar el 21%. Masses enfurismades de moderns i gurus culturals s’han sumat a les protestes que ja hi havia al voltant dels ajustaments del govern popular, cosa que des de la Concòrdia celebrem. El lema, esponsoritzat per la revista “Time Out” pregona que La cultura no és un luxe.

No ho és? Si ens posem radicals, caldria veure on entra el concepte de “Cultura” a la piràmide de necessitats de Maslow, que podria ser la que guiés la inclusió de determinats béns en els tipus impositius de l’IVA. Perquè? Doncs perquè per començar es tractaria d’un criteri que tendiria a l’objectivitat, i obeiria a la necessitat imprescindible (tipus super-reduït), la necessitat bàsica (reduït) i la necessitat “sense agreujants” (general). Lamentem dir que en aquest sentit, la cultura és una necessitat que sorgeix quan altres necessitats estan cobertes (com deia Aristòtil sobre la filosofia). Això no significa en cap cas que considerem aquest fet desitjable, més aviat al contrari, però la realitat és la que és, i si no, a les dades sobre consum de béns culturals ens remetrem. Potser la qüestió és que fins ara la cultura era un luxe que alguns es podien permetre, fins a tal punt que permetien la mera subsistència de molts, i l’enriquiment d’uns pocs clústers culturals, i ara un augment de 1,20€ per cada 10€ posa en perill aquesta subsistència o, sospitem, aquell enriquiment.

D’altra banda, podrem estar d’acord amb la idea que la cultura, o més encertadament dit, els béns culturals són qüestions desitjables en tota societat i que el seu igual accés hauria d’estar garantit, o almenys contemplat com a objectiu. Però també estarem d’acord amb que sota el paraigües d’aquesta gran paraula hi trobem una enorme diversitat de formes i continguts. L’educació és cultura. L’art és cultura. Els monòlegs del club de la comèdia són cultura. La revista Time Out, que difon cultura, és cultura. Són tots ells igualment necessaris i per tant mereixen rebre un mateix tipus impositiu?

Si bé la cultura en sí mateixa no és un luxe, hi ha una àmplia gamma de béns culturals que sí que ho són. Creiem que no és el mateix pagar per l’enciclopèdia catalana que per l’últim número de la revista Cuore. Igual que no és el mateix veure el Concert de Sant Esteve de l’orfeó català a TV3, que assistir a l’estrena de La flauta màgica al Liceu i a platea. No és el mateix visitar el MNAC que el museu del Mamut, igual que no és el mateix la col·lecció de Robert Cappa que les postals de Chema Madoz. Hi ha línies divisòries, molt difuminades, borroses i potser equívoques, i està clar que l’Estat no pot decidir (i encara menys nosaltres) quins béns culturals han de consumir o no els seus ciutadans, fins aquí podríem arribar. Però també és veritat que podria intentar agrupar determinats béns culturals amb d’altres i crear tipus impositius en funció de la necessitat o, encara més complicat, dels efectes de la seva privació. Sabem que és una decisió complicada i potser finalment poc encertada, igual que ho va ser quan es va decidir gravar de forma diferent les compreses i els tampons, o les ulleres i les lents de contacte, o passar els preservatius al tipus general.

Anuncis
Posted in: Comentar-la