Xiular a l’himne espanyol

Posted on 7 Juny 2012

1


A la final de la Copa del Rei de 2009, al camp de Mestalla i a l’inici del partit entre el FC. Barcelona i l’Athletic de Bilbao van sonar més els xiulets a l’himne que l’himne en sí, malgrat els esforços dels organitzadors de l’enfrontament que van gairebé batre un record de decibels. Aquest episodi, èpic per uns, lamentable per d’altres, es va repetir el passat mes de maig, en el mateix context, però amb unes circumstàncies lleugerament diferents. La polèmica estava servida i els mitjans de comunicació van estar alimentant-la setmanes abans del partit.

Actualment el Congrés dels Diputats es disposa a debatre una iniciativa per a poder castigar, d’acord amb la llei de l’esport les “ofenses” o “ultratges” a Espanya i als seus símbols en els esdeveniments esportius. Hi ha dos aspectes subjacents.

En primer lloc, l’etern debat sobre si s’ha de mesclar el futbol (o l’esport) i la política. Sense ànims d’aprofundir en el debat, voldríem puntualitzar dos aspectes. En primer lloc, l’existència de les seleccions esportives és una (potser subtil, potser no) eina estatal (sigui quin sigui l’Estat) de potenciar el “nation-building” (construcció nacional) i per tant, la política i el futbol, ja estan íntimament lligats. Que ens expliquin, sinó, per a què tantes barreres a les seleccions catalanes, i per a què tanta insistència en elles per part de Catalunya. Aquest debat s’emmascara de nou rera la “neutralitat estatal” contra els “nacionalismes excloents”. D’altra banda, per al cas de les lligues “professionals”, és evident també que molts equips neixen encarnant uns valors, i que els valors són polítics. I el Barça n’és un exemple. S’ha fet sempre i es farà, barrejar l’esport i la política. Pa i circ: Sigui bo o dolent, és un fet.

El que és interessant, però és el moviment del Congrés després de les xiulades. El que es debatria aquí és l’eterna tensió entre la llibertat d’expressió (freedom of expression) i el principi del dany (harm principle). La llibertat d’expressió és un dels drets més fonamentals de l’home, sense el qual les “democràcies liberals” deixen de considerar-se “democràcies liberals”. La llibertat d’expressió, com tota llibertat entès en el sentit “negatiu” de la paraula, té un únic límit, que és el dany a tercers. I arribem al harm principle de Stuart Mill.

Hi ha una tensió eterna entre la llibertat i el seu límit. Un dels grans problemes no resolts per la teoria política és com mesurar el dany. Com considerar que un determinat discurs, una determinada expressió és tant dolosa que cal ser reprimida i penalitzada. S’ha intentat donar-hi moltes respostes. Seguint a Mill i Bentham, Feinberg considera que l’important d’una expressió és el contingut d’aquesta (en especial si és polític), i que per tant, aquest és inviolable. El continent, és a dir, la forma amb què s’expressa aquesta idea, és el que seria reprimible. També la intensitat del dany, per la branca utilitarista hauria de ser valorada. Són els xiulets penalitzables?

La iniciativa del Congrés entendrà que l’himne representa Espanya, o l’Estat espanyol, i que per tant xiular-lo, significa un ultratge. Des d’aquest punt de vista, hi ha un dany, i probablement intens. Cal mirar, però el contingut d’aquest “dany”. Si l’ultratge és realment un ultratge, aleshores cal interpretar els xiulets com un rebuig frontal a l’Espanya de les autonomies que no reconeix la plurinacionalitat, i en el context de la copa del Rei, el xiulets no només expressen aquest rebuig, sinó el rebuig cap a la corona espanyola, que molts consideren il·legítima, especialment en l’actual context d’aquesta. Es tracta de valorar si el xiulet és una forma d’expressió tant horrible que passa per davant del contingut d’aquest, del fons d’aquests. Es tracta també de valorar si el dany (l’ultratge) és més intens que el fons de l’expressió.

Davant les sentències desestimatòries del Tribunal Suprem sobre les denúncies de grups feministes anti-pornografia, la resposta podria semblar clara.

Anuncis
Posted in: Comentar-la