De quins drets estem parlant? Les tres famílies i la immersió lingüística

Posted on 16 Abril 2012

0


Font: Diari Ara

La immersió lingüística es un tema d’aquests que sorgeix de tant en tant i es mal-resol de formes similars. Podríem qualificar-lo de tema “herpes”. Sense que sigui massa necessari, recordarem que aquests dies torna a estar en voga des que sorgís “l’esperada” sentencia del TSJC, que ha donat lloc a tant diferents titulars. Fent cas de les diverses interpretacions llegides, no sabem si el tribunal l’avala, si la notícia no és nova, o si obre la porta a la segregació d’alumnes per raó de llengua. Les lectures que en fan els polítics tampoc il·luminen gaire en aquest sentit, i la insatisfacció dels interessats i de les entitats socials a qui els diaris han anat a preguntar, tampoc. No serem nosaltres les que interpretem la sentència, però sí que ens agradaria comentar una mica més el rerefons de la notícia. Voldríem abordar el tema des de l’òptica dels drets i plantejar una sèrie de dubtes.

Hi ha dues fonts d’argumentació:

1)      A favor de la immersió lingüística: El govern ofereix, o millor dit, garanteix un dret fonamental que és l’educació. Quan es va començar a dissenyar el model educatiu per a Catalunya, la Generalitat va decidir implementar el model d’immersió lingüística fent del català la llengua vehicular a les escoles. Bàsicament es tracta(va) de garantir que la població resident a Catalunya tingués un coneixement suficient de la llengua catalana, entesa com un dels pilars fonamentals d’aquesta societat diferenciada. Tot plegat es fonamenta sobre la intenció de preservar la cultura i la identitat pròpies. La decisió és legítima des del punt de vista legal i democràtic, però discutible, és clar, des del punt de vista polític. En definitiva, tenim dos governs (central i regional) i diferents partits (i entitats) polítics que (han pressionat) pressionen (i pressionaran) per al foment del castellà i el català. Això, combinat amb els diferents moviments migratoris que ha experimentat Catalunya, ha donat lloc a la (tensa) convivència de les dues llengües, sempre a nivells i amb intensitats desiguals, però resultant finalment en centenars de milers de persones bilingües.

2)      En contra de la immersió lingüística: Alguns pares (i partits, de fet) han dut a terme diferents actuacions en contra d’aquest sistema, que consideren injust donat que se’ls esta vulnerant el dret de… Bé, hi ha dos tipus de drets en aquest sentit: en primer lloc, es tracta dels drets del castellà davant el català, que segons algunes veus es veu discriminat a Catalunya. Aquest argument, però, no es el proposat davant els tribunals, sinó davant les tribunes mediàtiques. D’altra banda, el dret dels pares a triar la llengua en la que s’eduquin els seus fills, o els drets dels fills a triar la llengua en la que volen ser educats. Tan és així, que alguns reclamants estan disposats a portar el cas fins al final per a que tribunals internacionals “treguin els colors a la Generalitat” segons afirmava una de les mares signants de la darrera denúncia.

Dit això, val la pena plantejar una sèrie de qüestions:

1)      Quin dret esta realment en joc? L’únic dret que garanteix la carta magna és el dret a l’educació, el qual és proporcionat per la Generalitat. Per tant, el que s’està qüestionant amb aquesta denúncia, encara que tothom (la banda 1 i la banda 2) ho recobreixi de “dret”, és la forma en la què es garanteix aquest dret.

2)      Com es garanteix aquest dret? És evident que la Generalitat ha triat deliberadament oferir l’educació en català. De la mateixa manera que l’estat espanyol decideix altres polítiques en favor del castellà. No és innovador evidenciar que l’estat no és (ni pot ser) culturalment neutre. Qualsevol moviment en pro de ser-ho, seria fal·laç. Aleshores, com dèiem, dita forma de garantia, si bé ja hem vist que és discutible i discutida, és vàlida.

3)      S’està negant algun dret? En primer lloc,  qüestionem que el dret dels pares a escollir la llengua d’educació dels seus fills sigui un dret d’obligada garantia per part dels poders públics, i que per tant, això hagi de tenir la mínima càrrega econòmica per al govern que sigui. En realitat, no hem vist cap carta magna o jurisprudència que faci referència a tal dret. Tampoc considerem que el govern estigui negant cap dret, ja que el de l’educació el garanteix tant bé com en sap i ni obliga ni prohibeix a ningú a escolaritzar-se en català o castellà. Ambdues possibilitats hi són a Catalunya, però de forma gratuïta només una; la que ha triat el Parlament. El que ens preguntem és per quin motiu la Generalitat hauria de garantir l’educació publica en castellà. Perquè tots els espanyols tenen el dret i l’obligació de conèixer el castellà? Seria un bon motiu, però donat que tots els espanyols residents a Catalunya tenen un (si es pot dir) perfecte coneixement del castellà, el qual no només s’ensenya a través de l’educació, sinó dels mitjans de comunicació i de l’oferta cultural, dues dimensions on el castellà hi té un absolut predomini, tal argument s’invalida en deixar de ser necessari per assolir el mandat (aquest cop sí) constitucional. I a les dades ens remetem.

Hi ha, per acabar, dues qüestions que bullen en tota aquesta polèmica i a les que cal apuntar per, almenys, obrir debat:

Tal com suggereix el company @danicetra, el que hi ha darrera, en realitat, es la concurrència de dues formes de nacionalismes. Si un d’ells (el català) s’expressa de forma evident, l’altra forma, la nacionalista espanyola, és més aviat subtil en emparar-se rere arguments liberals que més o menys hem intentat plasmar aquí. Si no fos així, tindríem exemples en els què els col·lectius reclamants, sota els mateixos arguments, lluitessin per la resiutació del català com a llengua igualment escollible. Parlem de mitjans de comunicació, de cinema, i un llarg etcètera en els que no hem vist aquestes persones moure un dit.

Finalment, si hem de seguir una estricta argumentació liberal, el reconeixement d’aquest nou dret dels pares a escollir la llengua d’educació dels fills hauria d’obrir la porta a la llibertat d’elecció també per a persones la llengua materna de les quals no és el castellà, ni el català, sinó el xinès, el romanès o l’urdú. Tenint en compte la més que coneguda posició entorn a la immigració dels partits bel·ligerants amb la immersió lingüística, no seria d’estranyar que neguessin aquestes mateixes llibertats als al·lòfons. I restem ufanoses per conèixer els liberals motius que esgrimirien.

Advertisements
Posted in: Comentar-la