Potenciar la formació dels imams a Catalunya

Posted on 15 Març 2012

0


La immigració acostuma a omplir pàgines i pàgines de diaris, en paper, i sobretot on-line en forma de notícies, comentaris de notícies o entrades de blogs i tuits. I quan ho fa, desafortunadament acostuma a ser per accentuar-ne una vessant més aviat negativa. Es tracta d’un tema complicat perquè hi ha en joc massa coses (la cultura, la identitat, els drets humans, els valors occidentals, els valors no occidentals, la convivència ciutadana). Sense tenir la intenció d’abordar-los de forma exhaustiva, volem avui utilitzar el cas de l’imam de Terrassa (Tarrassa per la comunitat tuitaire que l’ha convertit en TT) per acabar defensant la idea suggerida per d’altres de què el govern de la Generalitat hauria de potenciar la formació d’imams a Catalunya.

Tenim premisses que valdria la pena discutir en altres contextos però no en aquest post i són, breument, les següents:

1)      La nova immigració (i també la vella, vinguda d’altres parts d’Espanya) és un fenomen irreversible: Agradi o no, tant a nouvinguts com a les societats d’acollida, la gran majoria d’immigrants arriben a una terra, sabent-ho o no, per quedar-s’hi. El cas català no n’és excepció.

2)      La immigració ja no és immigració, sinó diversitat: Es tracta d’un fenomen ja no tant nou (podem parlar tranquil·lament de 10 anys d’experiència migratòria a l’Europea). Catalunya ja no és només una terra d’acollida, sinó que és diversa en si mateixa. Diversa en termes ètnics, racials, religiosos, sexuals, politics, culturals i lingüístics. Cal acceptar-ho, assumir-ho, i pensar en gestionar-ho, més que limitar-se a queixar-nos i pensar en situacions impossibles com les que proposen els partits d’extrema dreta.

3)      Ens trobem en un Estat (de Dret, Social, Democràtic i:) Liberal. Liberal implica que la tolerància envers la diferència és un mínim, i no un màxim.

A partir d’aquí, recuperem la notícia sobre l’acusació que els Mossos d’Esquadra han posat a l’imam de Terrassa, segons la qual hauria explicat als seus 1.500 assistents com alliçonar a les mullers quan aquestes tenen comportaments desviats. En cap moment pretenem defensar aquest individu, i no cal dir que qualsevol afirmació que vagi en contra dels valors democratics i liberals ens sembla des d’aquesta perspectiva, totalment condemnable. Tanmateix, volem assenyalar un parell d’idees generals.

Les opinions publicades pels lectors en forma de comentaris a la notícia, anaven molt mes enllà de posar en entredit els mencionats valors, i finalment es mostraven obertament en contra de la immigració en general, i la de religió musulmana en concret. Aquestes, que per ser opinions poden ser legítimes, però tambe és cert que no aporten absolutament res a la convivència social. Les posicions són totalment hostils a la comunitat musulmana que, de nou, és introduïda en un mateix sac, el dels radicalismes, com si tot musulmà que viu a Catalunya tingués com a costum maltractar la seva dona. Sabem que no és així, però són pocs els que ho recorden.

D’altra banda, és evident que l’imam és una figura espiritualment molt influent entre els musulmans. No seria d’estranyar, doncs, que part dels 1.500 assistents als seus sermons es creiessin els seus postulats. Què cal fer davant d’això? Es pot posar aquest senyor a la presó, però està clar que la comunitat musulmana egarenca no es quedarà sense imam. En vindrà un altre, i no sabem si les coses que dirà aniran en més o menys sintonia amb alguns valors occidentals que per a la societat catalana són innegociables. Tampoc sembla gaire raonable tenir un Mosso controlant constantment tots els oratoris de Catalunya.

Plantegem que potser si la comunitat musulmana catalana tingués la oportunitat de formar els seus propis imams a Catalunya aquesta no els hauria d’importar d’altres països on es fa una lectura del Corà més ortodoxa. Com dèiem, la immigració es aquí per quedar-se, i les segones generacions a Catalunya comencen a representar una massa crítica prou important com perquè es doni resposta a les seves necessitats. Aquestes noves generacions són capaces d’acomodar-se a la cultura d’acollida, i ho fan en la gran majoria de casos. Catalunya compta amb òrgans de participació i representació en els que la comunitat musulmana hi té veu. No es tracta de crear una gran infraestructura o de “malgastar” els diners, sinó de passar de la reactivitat a politíques pro-actives que ajudin a gestionar i aprofitar la diversitat del país que, insistim, és aquí per quedar-s’hi. Aquestes demandes no són noves, i ara és el torn de la Generalitat per demostrar, com plantejava Kymlicka, que les nacions minoritàries també poden ser multiculturals [i, per què no, interculturals] elles mateixes. Temps al temps.

Anuncis
Posted in: Comentar-la