La demagògia dels pressupostos: només ens ho hem de palantejar ara i aquí?

Posted on 6 Març 2012

0


Ja portem massa temps (algunes ni ens atrevim a comptar-lo) parlant de com ens està afectant la crisis. De com hem de canviar algunes de les nostres rutines i activitats del dia a dia a causa d’aquesta nova conjuntura econòmica que no sabem quant de temps durarà. Així ha estat com “el pressupost” un dels parents més oblidats – per avorrit i poc interessant – ha passat al primer pla de les nostre vides. Tant a nivell domèstic com institucional i empresarial, els principals protagonistes de l’època contemporània són els pressupostos. Davant d’aquesta façana de l’objectivitat dels números que cal quadrar, aquest incòmode i omnipresent personatge amaga una manera de ser i de pensar que en moltes ocasions són dignes de debat.

Els pressupostos tenen una ideologia a darrera, i un bon exemple  és el debat (o crispació o polèmica, o com ho vulgueu anomenar) que durant la setmana passada es va produir en l’esfera pública catalana, i més en concret a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Fruit d’unes filtracions informatives, va sortir a la llum el detallat pressupost del que havia costat una reunió de direcció on participaren el rector i vicerectors de la universitat, juntament amb la presidenta del Consell Social i els respectius assessors. La reunió de treball que va tenir lloc el 14 i 15 de febrer en un hotel de quatre estrelles a prop de Terrassa va costar més de 6.300 euros. En un context de retallades en què més de 300 professors associats (el col·lectiu més afectat per les retallades a al UPF) no han vist renovat el seu contracte de treball, ha fet posar el crit al cel a més d’un.

No cal dir que les reaccions per part dels assistents a la poc humil reunió (per dir-ho d’alguna manera) no s’han fet esperar, tot reivindicant la seva necessitat i utilitat, així com l’oportunisme de la premsa per treure la notícia durant la setmana en què hi havia convocada vaga a les universitats.

Deixant de banda si es tracta d’oportunisme o no, la principal pregunta que se’ns planteja és: i “Encara que no estiguéssim en un context de crisis i retallades, es podria justificar una despesa d’aquesta magnitud per una reunió?” Cal seguir fent aquest tipus de reunions a aquest preu? Ens sembla bé com a model de treball i d’universitat? Ens sembla una bona forma d’invertir els diners públics? La veritat és que encara que no ens haguéssim d’estrènyer el cinturó, a moltes se’ns acudeixen altres conceptes als quals destinar 6.000 euros per la universitat pública.

Si ens posem a la pell del rector i els seus vicerectors i gerents, que no dubtem que treballin molt (però també estem d’acord en què segurament cobren molt) els hi semblarà una xifra irrisòria , la xocolata del lloro! Total, la reunió s’ha de fer i a partir d’un cert nivell, sembla tant necessari  com útil sortir de l’ambient del dia a dia per a concentrar-se. És així  com es pensen les grans estratègies de futur per crear els millors llicenciats en economia i atraure els millors professors europeus i del món! En canvi, si ens posem al lloc dels professors associats, i de molts altres treballadors de la universitat, una despesa d’aquesta magnitud i per aquest concepte els sembla una barbaritat. I segurament els sembla una barbaritat ara i sempre.

Ens permetrem simplificar el món, tant sols per un moment, en dues grans categories: aquells que aprovarien un pressupost de 6.000 euros per una reunió, i aquells que no, prescindint de la conjuntura econòmica del moment. Intuïm que aquests dos grups no només es diferenciarien per la xifra que cobren a final de mes, sinó també per la seva ideologia.

Potser ja comença a ser el moment d’utilitzar l’excusa de la crisi per plantejar-nos els pressupostos des d’una perspectiva menys objectiva, basada en “fer quadrar els números”, i moure’ns cap a una visió més subjectiva,i basada en l’ideal que perseguim.

Advertisements
Posted in: Comentar-la