Referèndum i autodeterminació des d’una altra perspectiva

Posted on 20 febrer 2012

0


Bona part dels catalans saben que el cap de l’executiu d’Escòcia, Alex Salmond, i el seu partit, Scottish Nacional Party, planegen fer un referèndum per a l’autodeterminació d’aquesta nació històrica. Pàgines i pàgines de diaris, blocs i succedanis s’han publicat, sense parlar de la cobertura que TV3 ha ofert al públic. Els paral·lelismes son inevitables, i en especial si comparem les formes en què es fa política aquí i allà. No deixa de ser sorprenent pels del sud dels Pirineus veure com un senyor de panxa grossa i somriure ampli anuncia molt relaxadament que el referèndum es farà per mandat del programa electoral del SNP, el qual ha guanyat les darreres eleccions per majoria absoluta. I veure després com des de Westminster inicien una pausada i temperada discussió sobre el tipus de pregunta, o el moment en que la consulta es farà. Se n’ha parlat, i molt, així com dels termes de la independència. I a l’aire hi flota un murmuri que prega “això aquí no passarà mai”.

Per deformació professional, a la Concòrdia cadascú mira les coses com vol i des de la perspectiva a la què hi està acostumada. I és per això que ens hem mirat la proposta del govern per al referèndum i hem anat a buscar una dimensió molt important del concepte de nació. Al cap i a la fi, l’objectiu vindria a ser alliberar-la mitjançant la consulta. Com es delimita aquesta? Qui en forma part i qui no? Serem concrets i exhaustius dient que és “escocès qui viu i treballa a Escòcia i ho vol ser”? De les múltiples maneres amb les que es poden respondre aquestes preguntes, volem avui donar un cop d’ull a la proposta de referèndum de l’equip d’Alex Salmond en un apartat en el què la (merescuda) imatge del SNP de partit nacionalista cívic, queda en entredit. Welcome to voting rights.

Qui podrà votar al referèndum? En resum, segons la proposta, poden votar els residents escocesos amb nacionalitat Britànica, els residents a Escòcia de la Commonwealth, els residents a Escòcia amb nacionalitat irlandesa o altres països de la UE, els membres de la House of Lords residents a Escòcia, i el personal de la Corona o de les Forces Armades del Regne Unit, servint o no al Regne Unit, que estiguin registrats per votar a Escòcia. I a poder ser, a partir dels 16 anys. Aquest és doncs el poble que segons el Scottish Naitonal Party mereix el dret de decidir sobre el seu futur.

Com en tants altres casos, en deixa fora a bona part del gairebé 5% de la població resident al north of the border. Es tracta de vora  150.000 immigrants que habiten a Highlands i rodalies, contribuint cada dia a engreixar les arques de Westminster i Holyrood, a frenar en certa mesura el dramàtic declivi demogràfic que pateix Escòcia i, també segons el partit, a enriquir la cultura escocesa.

Amplis han estat els debats entorn als termes de la integració dels immigrants i totes les politiques migratòries dissenyades pels governs. Des de l’escolarització i garantia de drets universals fins al tancament de fronteres i l’obertura dels malauradament famosos CIES. Sense entrar en les implicacions ètiques de tots aquests debats, encara sense resoldre, val la pena destacar que el tema de la immigració sempre resulta ser una pedra a la sabata pel liberalisme. Bàsicament perquè aquest difícilment pot justificar en base als seus principis normatius la implementació de bona part de les polítiques migratòries dels estats que es diuen liberals. Començant per Estats Units i acabant per Suècia, tots ells cauen en el parany de l’anomenada selfishness of the affluent.

Tampoc el tema dels drets polítics dels immigrants s’escapa de controvèrsia. Molts han estat els debats en els què l’argument de “si els deixem votar faran partits islamistes” es diu tant amb la boca petita com gran, i és poca la gent que se sent incòmoda davant la paradoxa de tenir persones que fa 15 anys que resideixen, treballen, viuen i contribueixen tant culturalment com econòmicament a un país, i pel simple fet de no tenir la nacionalitat no poden decidir sobre el futur de la societat que teòricament els “acull”. Poc recorden que, a la pràctica, aquestes persones ajuden a construir el país més, menys o igual que els aborígens, els quals poden votar pel simple fet d’haver nascut o haver obtingut la nacionalitat.

En el cas del referèndum sobre la independència d’Escòcia, la paradoxa creix quan podria donar-se el cas que adolescents de 16 anys, amb una socialització política (permeteu-nos aquí el prejudici) com a mínim curta, per no dir negligible, podrien influir sobre la continuïtat territorial del Regne Unit, mentre que un (per exemple) paquistanès que porta 30 anys vivint i treballant a Edinburgh no podrà fer efectiva la seva voluntat. Es pot respondre molt ràpidament que seria impossible per llei permetre que els no nacionals votessin. Però quin sentit té, per contra, permetre que un finlandès que està de posdoc a la Universitat d’Edinburgh i li doni per registrar-se pugui decidir sobre el futur d’un país en el què no sap si s’hi quedarà gaire més temps? Qui hauria de tenir més legitimitat doncs per reclamar aquest dret? D’altra banda, si la proposta del govern escocès, de moment, es pot considerar un desideràtum; per què no ampliar el dret de vot? Sembla, doncs, que el “és català qui viu i treballa a Catalunya i ho vol ser” no acabarà de fer-se efectiu… ni aquí, ni allà. Aquestes situacions conviden, com a mínim, a reflexionar sobre quin tipus d’invitació a la participació estem transmetent als nouvinguts. I és que aquesta és la integració que els estem demanant.

Advertisements
Posted in: Comentar-la